Em sento perdut, no vull ser adult.
Com més creixo, més ràpid passa el temps. M'adono que la vida no és cap joc, que haig de viure-la... i em sento tan cansat, han passat tantes coses, en tant poc temps, miro enrere i he viscut un món... no, un univers en un sospir. I ara em sento atrapat. Per què? Per què tant ràpid? Sense que me n'adonés he passat de crear històries amb ninots d'acció de mil pessetes a jugar amb consoles de centenars d'euros... i ara fer-ho ja no serveix. He crescut, o potser no? El món m'obliga a crèixer? Què és crèixer?
Només sé que ara estic atrapat, no tinc cap moment de descans, sempre hi ha alguna cosa que fer. Sempre. Fins i tot quan estic descansant o intentant aprofitar el meu temps lliure, m'adono que no sóc lliure. Alguna sirena se m'encén al cap i em recorda que tinc deures que acomplir, que els meus privilegis costen alguna cosa, que me'ls haig de guanyar, que res és gratuït i tot costa car.
Sóc un esclau dels meus privilegis, frueixo i mai frueixo. Sóc un ninot de neu enamorat de la caseta de plàstic que té al costat: frueix veient nevar, frueix amb la seva caseta... però alhora està patint perquè no pot trencar el vidre que el té atrapat... no pot accedir al món de més enllà, no pot sortir de la seva minúscula i efímera boleta de cristall, està condemnat a esperar que algú la sacsegi i, en el seu univers, torni a nevar. És feliç? Quantes nevades haurà viscut ja? Quantes n'hi queden? Per ell sempre tot és igual i sempre ho serà. Per mi també.
Jo sóc el Ninot de Neu.
Com més creixo, més ràpid passa el temps. M'adono que la vida no és cap joc, que haig de viure-la... i em sento tan cansat, han passat tantes coses, en tant poc temps, miro enrere i he viscut un món... no, un univers en un sospir. I ara em sento atrapat. Per què? Per què tant ràpid? Sense que me n'adonés he passat de crear històries amb ninots d'acció de mil pessetes a jugar amb consoles de centenars d'euros... i ara fer-ho ja no serveix. He crescut, o potser no? El món m'obliga a crèixer? Què és crèixer?
Només sé que ara estic atrapat, no tinc cap moment de descans, sempre hi ha alguna cosa que fer. Sempre. Fins i tot quan estic descansant o intentant aprofitar el meu temps lliure, m'adono que no sóc lliure. Alguna sirena se m'encén al cap i em recorda que tinc deures que acomplir, que els meus privilegis costen alguna cosa, que me'ls haig de guanyar, que res és gratuït i tot costa car.
Sóc un esclau dels meus privilegis, frueixo i mai frueixo. Sóc un ninot de neu enamorat de la caseta de plàstic que té al costat: frueix veient nevar, frueix amb la seva caseta... però alhora està patint perquè no pot trencar el vidre que el té atrapat... no pot accedir al món de més enllà, no pot sortir de la seva minúscula i efímera boleta de cristall, està condemnat a esperar que algú la sacsegi i, en el seu univers, torni a nevar. És feliç? Quantes nevades haurà viscut ja? Quantes n'hi queden? Per ell sempre tot és igual i sempre ho serà. Per mi també.
Jo sóc el Ninot de Neu.
Bueno, antes que nada, saludos, don Xavi, que hace tiempo que no nos vemos ni sé nada de ti. Tu texto me ha gustado mucho, me ha interesado el tratamiento personal y apesumbrado del lenguaje, y los interesantes recursos (la metáfora del cristal, el muñeco de nieve, las preguntas retóricas) que utilizas para enfatizar tu estado... que por supuesto no adivino muy próspero. Logras sintetizar tu melancolía en buenas fugas de genuina literatura antinarrativa, y no en naturaleza muerta sin ton ni son. Solo una crítica, desde el amor: ¿hace falta la frase final? ¿No habría forma de incluir la noción metafórica de indentificación con el muñeco de nieve dentro del cuerpo del texto? Venga con el blog, que esto tiene que animarse.
ResponderEliminar