Ninot de Neu

Em sento perdut, no vull ser adult.

Com més creixo, més ràpid passa el temps. M'adono que la vida no és cap joc, que haig de viure-la... i em sento tan cansat, han passat tantes coses, en tant poc temps, miro enrere i he viscut un món... no, un univers en un sospir. I ara em sento atrapat. Per què? Per què tant ràpid? Sense que me n'adonés he passat de crear històries amb ninots d'acció de mil pessetes a jugar amb consoles de centenars d'euros... i ara fer-ho ja no serveix. He crescut, o potser no? El món m'obliga a crèixer? Què és crèixer?

Només sé que ara estic atrapat, no tinc cap moment de descans, sempre hi ha alguna cosa que fer. Sempre. Fins i tot quan estic descansant o intentant aprofitar el meu temps lliure, m'adono que no sóc lliure. Alguna sirena se m'encén al cap i em recorda que tinc deures que acomplir, que els meus privilegis costen alguna cosa, que me'ls haig de guanyar, que res és gratuït i tot costa car.

Sóc un esclau dels meus privilegis, frueixo i mai frueixo. Sóc un ninot de neu enamorat de la caseta de plàstic que té al costat: frueix veient nevar, frueix amb la seva caseta... però alhora està patint perquè no pot trencar el vidre que el té atrapat... no pot accedir al món de més enllà, no pot sortir de la seva minúscula i efímera boleta de cristall, està condemnat a esperar que algú la sacsegi i, en el seu univers, torni a nevar. És feliç? Quantes nevades haurà viscut ja? Quantes n'hi queden? Per ell sempre tot és igual i sempre ho serà. Per mi també.

Jo sóc el Ninot de Neu.

Sospechoso

Era ya bastante tarde, bajé la escalera de mi bloque a toda prisa para atender unos recados, antes de que las tiendas cerraran sus puertas. Al llegar al rellano oí unos extraños murmullos que provenían del cuarto del fondo del vestíbulo, que estaba destinado a guardar los utensilios de limpieza para el mantenimiento de la escalera.

Normalmente la puerta estaba cerrada a cal y canto, por eso me extrañó que alguien estuviese allí. Sobretodo a aquellas horas. Me acerqué cautelosamente a fin de averiguar de qué se trataba, pues, entre otras cosas, sospeché que podía tratarse de alguna persona que tuviera la intención de asaltar la vivienda de alguno de los que allí habitábamos, pues ya había ocurrido otras veces. Sentí temor por un momento: ¿Y si terminaba herido o incluso muerto por mi jodida curiosidad? Me lo tendría más que merecido. No podía avisar a nadie hasta estar seguro de quien se trataba. Al final, mientras me debatía sobre qué hacer i cómo actuar, me hallé ante la mencionada puerta. Ya no había vuelta atrás.

Coloqué delicadamente mi oído derecho al lado de la cerradura y escuché con claridad la conversación que allí se mantenía:

- ¡Cuidado! – Dijo una voz masculina- ¡Si se rompe la goma estamos listos!

Luego, una voz femenina que asocié a la de mi joven y guapa vecina, contestó dubitativamente a la del hombre.

- ¿Y si lo hacemos sin goma...?

- No digas bobadas, la goma es imprescindible. Tú déjame hacer, que yo sé lo que me hago.

Después de un corto instante, el muchacho prosiguió:

- Bien, acércate para que te la pueda poner.

- No, da igual – dijo la chica - Dejémoslo.

- Que no, mujer, ya verás como cuando lo hagas no querrás hacer otra cosa…

- ¡Que no! Que me puedes hacer mucho daño! Que amigas mías lo hicieron y me dijeron que sangraron mucho! Por no hablar de las consecuencias que vienen después…

A todo eso empecé a sentirme avergonzado por lo que hacía. ¿Qué pasaría si me cogían espiando a una pareja de novios? La verdad es que aquello me estaba perturbando tanto que no pude alejar de mi mente la espléndida figura de mi vecina. Su cuerpo era sensacional, empezando por sus piernas, largas y finas, en las que uno querría viajar eternamente perdiendo la noción de la realidad. Su piel era tan tersa que parecía despedir un extraño fulgor y su cara parecía proceder de los mismos ángeles, pues a sus abismales ojos añadía unos labios sensuales, una nariz respingona y una larga cabellera de pelo tan oscuro como el azabache. Por no hablar del resto, madre mía, esos pechos… ¡Qué barbaridad!

Era como si un conjunto de instrumentos rozara la perfección encajando sus melodías en una perfecta harmonía que seguía al son de mis pensamientos. Cuando me di cuenta, los sudores ya habían poblado mi cuerpo. La voz de mi vecina interrumpió mi idealizada fantasía:

- ¡Me haces daño! Me la estás clavando desviada... ¡Sácala!

No pude evitar sentir como la ira se levantaba dentro de mí. ¿Será bruto el tío? ¿Desviada? Por un momento quise estar ahí dentro para poder atizar al mindundi aquel.

- No es mi culpa, es que te estás moviendo mucho.

- ¡Ah! ¿Ves? ¡Está saliendo sangre!

- No es para tanto… Hay muy poquita. Yo lo único que quiero es hacerte disfrutar…

Esas últimas palabras hicieron que me pegara aún más a la puerta.

- Ahora la has clavado bien. Sigue así, con cuidado… Así…

- ¿Ves como va bien, cariño?

- Así…

Ya no podía más. Me entraron ganas de echar la puerta abajo. ¿Dónde estarían, en el suelo, de pie? Probablemente de pie, ya que el suelo era frío y duro. ¿Estarían contra la pared, caras a ella…? Unos pasos interrumpieron de nuevo a mi imaginación. Alguien bajaba a toda prisa por la escalera. Mierda, ¿qué debía hacer? A toda prisa me metí en el pequeño hueco que hay entre la escalera y el suelo del vestíbulo. Por suerte, el individuo que bajó, lo hizo corriendo a la par que silbando, por lo que ni siquiera se percató de mi presencia. Al ver que había marchado, me recoloqué de nuevo tras la puerta a escuchar:

- Bueno, esto ya está –dijo la voz del muchacho.

- Ah… Es fantástico…

- Lo ves, ya te lo dije!

- Venga, vámonos.

¡Maldita sea! Me había perdido toda la acción y ahora parecía que iban a cogerme espiando! Cuando sentí como agarraban el pomo de la puerta, la voz de la chica volvió a decir algo al muchacho:

- No dejes las jeringuillas aquí. Tirémoslas a la calle.

En ese momento por fin descubrí el sentido a la expresión “las apariencias engañan”.

El conte d'aquells qui no esperen res

Aquesta història no parla d’aquells homes, dones, nens i nenes memorables que acostumen a sortir als relats d’aquesta mena, no parla d’aquesta gent que té unes característiques excepcionals, uns valors a tota prova, un enginy molt viu o un somni que vol acomplir per dur que sigui. No. Aquest relat parla de gent insatisfeta, gent amb problemes gent que es coneix i sap que no té la força per solucionar-los ell sol, gent que té debilitats i gent que no surt airós de cada situació a la que s’enfronta.

En resum aquest relat parla de nosaltres, els humans, reals, tal com som, amb les nostres debilitats i aptituds, amb els nostres valors i les nostres mentides, dites a cau d’orella als altres i encara amb més insistència a nosaltres mateixos per convèncer-nos d’alguna cosa que sabem que no és veritat.

Aquí comença la història d’allò real però desagradable, d’allò cert però estrany, aquí comença el relat de les persones que no esperen res de la seva vida, les persones sense somnis.


1era part: El Gat amb Botes.

Eren les cinc i mitja del matí i en Marc pujava les escales del seu cèntric pis a la capital Gironina.
Amb pas vacil•lant i mirada tèrbola el jove de 19 anys arribà fins la porta. La seva mà ,tremolosa , cercava les claus en una butxaca difícil d’encertar. Cinc minuts, clau trobada. Cinc minuts, pany encertat.
Amb un sonor xerric la porta del pis s’obre, ni llum, ni calidesa esperen han Marc, tampoc sembla importar-li massa.

De nou amb pas insegur s’adreça cap a un sofà, més intuït que realment observat, i és deixa caure. Un son més fosc que la nit l’engoleix.

Minuts després, que per en Marc són segons, el jove es desperta sobresaltat, mig s’asseu al sofà on fins fa poc dormia un son més profund i pesat que les pedres d’un mausoleu.
Com de costum en Marc es pregunta a sí mateix on és, acte seguit es pregunta què va fer la nit passada.
Amb molt d’esforç s’alça, però immediatament tot el seu cos es desperta i l’estómac se li revolta amb més fúria que els focs de l’infern.
Corrents sense encert, ni rumb fix, arriba fins al lavabo i s’ajeu al costat del wàter on aboca a raig tot allò que no recordava haver consumit.

Passarà un llarg quart d’hora abans que l’estómac i les tremolors s’aturin i en Marc tingui forces per alçar-se, no arribarà lluny, les cames no responen i ell no té més remei que recolzar-se a la pica amb tota la força que els seus braços poden fer.

A poc a poc la calma torna i ,amb la calma, la seva ment comença a pensar en la direcció correcta.
“Tranquil, no passà res, ja t’ha passat altres vegades... el pitjor ja ha passat... ara et començaràs a trobar millor”. Sentint-se cada cop més fort en Marc alçà el cap.

La imatge que li retorna el mirall de sobre la pica li és estranya, gairebé l’espanta si no fos perquè ja la vist moltes altres vegades. Aquell ésser no és ell, aquells cabells despentinats i bruts, aquells ulls embotits i enrogits, plens d’una mirada fanàtica que no és la seva, aquell rostre desfigurat ple de sangtraïts i morats, producte de l’esforç del vomitar, aquesta imatge que el mirall li retorna no és ell.

No és reconeix al mirall, de fet fa anys que no és reconeix al mirall, ja no recorda ni qui era, ja no recorda ni qui és.

De sobte veu estranyat que unes llàgrimes més grans i brillants que els estels del firmament li regalimen galtes avall. No entén perquè plora, ell no esta trist, ell no sent cap buidor, no s’ha fet mal ni es troba ja tan malament. Però els ulls li couen i amb els ulls també l’ànima, un crit agònic sorgeix d’ella, un crit que porta anys acallant.

No pot contenir el plor que cada cop cau més abundantment, com una cascada de culpabilitat, que no desitja ni entén, o no vol entendre.

Encara plorant, es dirigeix de nou al menjador, comença a entrar llum al seu enorme pis, l’alba esta ja pròxima i amb ella un nou dia.

Mentre s’asseca les llàgrimes mira el pis amb menyspreu no gens dissimulat, tot el que està al seu voltant és obra dels diners, diners amb els que els seus pares li compraren l’ànima des de petit, material inútil, obra de la culpabilitat amb la que uns progenitors que ni el volien ni el necessitaven acallaven la seva necessitat d’amor. Li donaven joguines quan ell volia afecte, li consentien capricis quan ell volia atenció.

El divorci dels seus pares no li havia fet ni fred ni calor, feia anys que no sentia res, l’únic que desitjava eren els diners, la seva ànima havia estat comprada ja feia anys i ara ja era tard.
Aquell pis era l’últim pagament d’un amor que mai havia tingut i que feia temps que no volia. Vivia sol, perquè companyia quan sempre s’havia sentit independent i desemparat?

Però res d’això li importava ja, feia anys que sortia cada nit que podia, feia anys que les rialles dels companys nocturns havien substituït el recolzament familiar, feia anys que bevia copes per cada decepció patida, feia anys que es drogava per omplir un buit que afirmava no tenir... feia anys que mendicava sexe per sentir créixer una autoestima aparentment elevada, realment destruïda des dels fonaments més profunds.

Mai havia reflexionat sobre la seva vida, sempre havia simulat que era perfecte i si per atzar algun pensament desagradable li voltava per el cap la droga s’encarregava de fer-lo callar. Però ara la veritat el colpia més durament que el mall més ferreny, es sentia morir amb cada crit que la seva ànima tan temps emmudida li feia retrunyir des dels budells fins a la gola.

Volia cridar, volia morir, volia viure una vida que l’omplís realment i no una excusa barata, una mala falsificació d’una vida feia anys perduda.

Enlloc de fer cap d’aquestes coses va mirar de nou el pis i va veure una gàbia, a dins hi havia un canari que la seva mare havia deixat en la seva última visita feia setmanes.
Quants dies portava sense donar-li menjar era quelcom que en Marc no aconseguia recordar.

El fet era que el canari era mort i ben mort, pràcticament una muntanya de plomes i poc més dins d’una gàbia plena d’excrements i trossos d’aliment aviars.

En Marc va observar amb ironia certa similitud entre l’animal i ell.

En mig del desesper el timbre va ressonar per tot el pis, d’esma, en Marc va acostar-se a la porta i va obrir.

A fora hi havia la Carla una noia amb qui ocasionalment passava alguna nit, l’havia abandonat a una discoteca feia algunes hores, no estava tan fora d’òrbita com ell però poc li faltava.
Presentava símptomes evidents d’haver gaudit d’allò més de la festa, a despit del seu abandonament.

- Em puc quedar a dormir?-. Va preguntar la noia sense embuts. En Marc va respondre un escuet “no” entre dents. Ella va entrar igualment, es va acostar al noi i el va besar.

- Vols que passem la nit junts?-.

- Diràs el dia...-

- Com dius?-. En Marc va negar amb el cap, junts es van encaminar cap a l’habitació.

L’últim que es va sentir a la sala d’estar foren unes paraules dites a mitja veu:

- Tornarem a sortir aquesta nit?-.

Una veu d’home amb un deix de desesperació respongué:

- Es clar que si... com cada nit.-.